El 29 d’abril, encara amb la ressaca de Sant Jordi, vam inaugurar una nova edició, i ja en van 4, d’Emergence Tokyo, amb el patrocini, una vegada més d’en Michael Harris, que va reunir sis fotògrafs de diferents estils al voltant del tema Emergence, en el sentit que defineix la Viquipèdia: “els sistemes presenten una sèrie de propietats emergents d'alt nivell que no es troben associades específicament a cap part determinada del sistema sinó que resulten del funcionament del conjunt.” L’exposició també es va anunciar a la premsa especialitzada.

Avís: totes les fotos han estat fetes amb el mòbil.

Aquesta vegada l’equip estava format per tres japonesos i tres estrangers, tots apassionats per la fotografia, i cadascun en el seu estil. Tot i ser estils força eclèctics, hi havia una passió comuna per la fotografia, en totes les seves dimensions.

Akio Nakai (中飯明央). Ens va presentar la seva col·lecció de Polaroid of Flower, amb unes fotos absolutament fantàstiques de flors fetes amb la Polaroid. Com que el tenia de veí a la planta baixa del lloc de l’exposició, la Terranova House, doncs vam estar parlant molt , i em va ensenyar un munt sobre el món de la Polaroid, i les infinites possibilitats que tenia. En té de diferents models, diferents lens, des de la més clàssica a la més moderna (amb control a distància per wifi). Juga amb els diferents papers fotogràfics existents al mercat, i n’obté uns resultats admirables, n’és un mestre. La seva tècnica per fer retrats també és formidable. Va aprofitar la presència d’amics i visitants per fer-ne una petita col·lecció. Realment, vaig descobrir un món nou pel que fa a la fotografia, moltes gràcies Akio!! (i per la musica també). També té un compte a Instagram.

Michelle Inaner. La Michelle ens va presentar la seva sèrie “LIFE IS A DREAM”. Imatges que representen esdeveniments viscuts en els darrers anys i sentiments que li han estat difícils d’expressar amb paraules. Imatges en color, amb el seu toc personal, color i moviment analògics amb gran sensibilitat. A través de la fotografia pretén crear escenes que provoquin tranquil·litat d’esperit. I aquesta sèrie la va començar quan va quedar enamorada d’unes fotos borroses que havia fet per error. I va decidir que les continuaria fent. Podeu veure més treballs seus aquí.

Enrique Medina. Amb una presentació i un display molt elegants i treballats, l’Enrique ens va mostrar la seva sèrie Play, que és un treball de StreetPhotography, amb imatges en blanc i negre, molt contrastades, com és habitual en ell, i escenes espectaculars dels carrers de Tòquio. També hi vam poder veure dobles exposicions, molt encertades, que mostraven imatges increïbles de concepte abstracte. També té un compte a Instagram i ha compartit el seu treball a LensCulture.

Tadashi Onishi. Aquest membre de VoidTokyo, ens va regalar una col·lecció de fotos del seu Projecte Years, que és un projecte que ha plasmat en llibres, un per cada mes de l’any, amb fotos fetes durant 10 anys. A l’exposició va presentar dotze mesos de l’any amb fotos de la vida diària, sobretot de Shinjuku. Aquest projecte està fet en blanc i negre i amb els contrastos forts característics dels fotògrafs de carrer japonesos. Per altra banda també va presentar unes quantes fotos del seu projecte Rozou, que té com a objectiu bàsic exposar la StreetPhotography directament al carrer, de manera directa i gratuïta, mitjançant la projecció al carrer de feines de diversos artistes. També té un compte a Instagram.

Sakurako Nagaiwa. La Sakurako ens va regalar uns retrats impressionants, gegantins, a tot color, amb una resolució inigualable. Tal com ens va explicar ella, en un dels viatges a Milà (Itàlia) va demanar a una sèrie de Signoras, que també és el títol del seu treball, si li deixaven fer retrats de les seves cares. Aquests retrats tenen tots els components per copsar la naturalesa del subjecte fotografiat, des de la preciosa textura de la pell fins als petits detalls dels complements decoratius que porten amb aquesta naturalitat tan italiana. Podeu veure més feines d’ella aquí.

I aquests van ser els meus companys d’exposició. La meva? Això ja és una altra història!